Instructions for authors, subscriptions, and further details:
http://brac.hipatiapress.com
L’Altre Ubic: cap a una Gestió Cultural Queer-feminista més
Inclusiva i Contemporània
Lorena González Ruiz
1
1
University of Vic – Central University of Catalunya. Spain.
Date of publication: February 3, 2024
Edition period: February 2024 – June 2024
To cite this article: González Ruiz, L. (2024). L’Altre Ubic: cap a una Gestió
Cultural Queer-feminista més Inclusiva i Contemporània. BRAC - Barcelona,
Research, Art, Creation, 12(1), pp. 1-32. Doi: 10.17583/brac.11189
To link this article: https://doi.org/10.17583/brac.11189
PLEASE SCROLL DOWN FOR ARTICLE
The terms and conditions of use are related to the Open Journal System and to Creative
Commons Attribution License (CC-BY). Authors retain copyright and grant the
journal the right of first publication. The CC BY license does not apply to images
other than the authors of the text and they are used exclusively as a visual reference
for the described research.
BRAC - Barcelona Research Art Creation. Vol 12 No.1, February 2024, pp. 1-32
2024 Hipatia Press
ISSN: 2014-8992
DOI: 10.17583/brac.11189
L’Altre Ubic: cap a una Gestió Cultural
Queer-feminista més Inclusiva i
Contemporània
Lorena González Ruiz.
Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Espanya.
(Rebut: 13 octubre 2022; Acceptat: 3 juliol 2023; Publicat: 3 febrer 2024)
Resum
Aquest article cerca comprendre de quina manera l’art pot contribuir a donar a
conèixer i visibilitzar les identitats de gènere no normatives. Amb aquest objectiu, i a
través de l’anàlisi d’un cas d’estudi, l’exposició L’Altre Ubic, Migracions del Cos
Fragmentat (2020-2023) que recull obres d’art contemporani entorn la fluïdesa del
gènere, es planteja la gestió cultural i el revisionisme discursiu queer-feminista com
l’estratègia pràctica per construir una gestió cultural més inclusiva i contemporània.
L’article explora com L’Altre Ubic presenta característiques principals de la gestió
cultural queer-feminista: el revisionisme discursiu de les narratives hegemòniques
entorn el gènere, un posicionament situat, la recuperació de narratives minoritzades,
la recuperació dels discursos no lineals i la contextualització històrica dels mateixos.
Les conclusions recullen l’especificitat del cas d’estudi: d’una banda el seu caràcter
meta-cultural i semiòtic; de l’altra, en tant que exemple paradigmàtic de la gestió
queer-feminista més enllà dels espais museístics, específicament orientada als espais
de dinamització cultural, tals com centres cívics, centres de cultura contemporània i
fàbriques de creació. Partint d’una perspectiva construccionista, l’article destaca el
caràcter palimpsèstic de la gestió cultural i el seu potencial polític en relació amb les
categories identitàries contemporànies.
Paraules clau: Gestió cultural feminista; art contemporani; gestió cultural;
feminisme; queer
BRAC - Barcelona Research Art Creation. Vol 12 No.1, February 2024, pp. 1-32
2024 Hipatia Press
ISSN: 2014-8992
DOI: 10.17583/brac.11189
L’Altre Ubic: hacia una Gestión Cultural
Queer-feminista más Inclusiva y
Contemporánea
Lorena González Ruiz.
Universidad de Vic - Universidad Central de Catalunya. España.
(Recibido: 13 octubre 2022; Aceptado: 3 juliol 2023; Publicado: 3 febrero 2024)
Resumen
Este artículo busca comprender cómo el arte puede contribuir a dar a conocer y
visibilizar las identidades de género no normativas. Con este objetivo, y a través del
análisis de un caso de estudio, la exposición L’Altre Ubic, Migracions del Cos
Fragmentat (2020-2023) que recoge obras de arte contemporáneo en torno a la fluidez
del género, se plantea la gestión cultural y el revisionismo discursivo queer-feminista
como estrategia práctica para construir una gestión cultural más inclusiva y
contemporánea. El artículo explora cómo L’Altre Ubic presenta características
principales de la gestión cultural queer-feminista: el revisionismo discursivo de las
narrativas hegemónicas sobre el género, un posicionamiento situado, la recuperación
de narrativas minorizadas, la recuperación de los discursos no lineales y su
contextualización histórica. Las conclusiones recogen la especificidad del caso de
estudio: por un lado, su carácter meta-cultural y semiótico; por otro, como ejemplo
paradigmático de la gestión queer-feminista más allá de los espacios museísticos,
específicamente orientada a los espacios de dinamización cultural, como centros
cívicos, centros de cultura contemporánea y fábricas de creación. Desde una
perspectiva construccionista, el artículo destaca el carácter palimpséstico de esta
gestión cultural y su potencial político en relación con las categorías y los debates
queer-feministas contemporáneos.
Palabras clave: Gestión cultural feminista; arte contemporáneo; gestión cultural;
feminismo; queer
BRAC - Barcelona Research Art Creation. Vol 12 No.1, February 2024, pp. 1-32
2024 Hipatia Press
ISSN: 2014-8992
DOI: 10.17583/brac.11189
L’Altre Ubic: towards a more Inclusive and
Contemporary Queer-feminist Cultural
Management
Lorena González Ruiz.
University of Vic – Central University of Catalunya. Spain.
(Received: 13 October 2022; Accepted: 3 July 2023; Published: 3 February 2024)
Abstract
This article seeks to understand how art can contribute to making non-normative
gender identities known and visible. Bearing in mind this objective, we analyse a case
study, the exhibition L’Altre Ubic, Migracions del Cos Fragmentat (2020-2023) that
gathers contemporary artworks around gender fluidity, to propose cultural
management and queer-feminist discursive revisionism as a practical strategy to build
a more inclusive and modern cultural management. The article explores how L’Altre
Ubic presents the main characteristics of queer-feminist culture management: the
discursive revisionism of hegemonic narratives on gender, a located perspective, the
recovery of minorized narratives, as well as the recovery of non-linear discourses and
their historical contextualization. The conclusions reflect the specificity of the case
study: on the one hand, its meta-cultural and semiotic character; on the other hand, its
importance as a paradigmatic example of queer-feminist management beyond
museums, specifically oriented to cultural platforms devoted to cultural dynamization,
such as civic centres, contemporary culture centres, and creation factories. Drawing
from a constructionist perspective, the article highlights the palimpsestic character of
such culture management and its political potential in relation to contemporary queer
and feminist categories and discussions.
Keywords: Feminist cultural management; contemporary art; cultural management;
feminism; queer
Lorena González Ruiz – L’Altre Ubic
5
om pot contribuir l’art a la visibilització de les identitats de gènere
no normatives? Com poden la creació artística i la seva gestió
cultural contribuir a construir una societat més empàtica i
democràtica amb les experiències identitàries no hegemòniques?
Més enllà del seu caràcter estètic i representacional, històricament l’art ens
parla de la multiplicitat de l’experiència vital humana, de la diversitat de
maneres d’habitar el món, de sentir-lo i de significar-lo. No és estrany, per
tant, que molts concebin l’art com a quelcom essencial per al
desenvolupament psicològic, clau per la consciència comunitària i,
conseqüentment, per a la construcció de societats més justes (Nussbaum,
2008). Tenint present aquesta dimensió social, l’art pot esdevenir una eina per
visibilitzar, comprendre i normalitzar la diversitat identitària, per lluitar contra
la discriminació i, en definitiva, per erradicar violències. Especialment si
tenim present que la manera de gestionar la creació artística tradicionalment
ha respost a lògiques excloents, freqüentment androcèntriques, sexistes,
classistes i eurocèntriques, maneres de fer que han imperat al si de la gestió
cultural i que estant sent qüestionades actualment. Emprar l’art per
normalitzar l’alteritat no és un procés exempt d’ironia, atesos que es tracta de
la re-apropiació d’una disciplina capaç de (re)presentar una diversitat
invisibilitzada fins no fa gaire; ja sigui perquè no tenia nom o perquè s’ha
volgut silenciar intencionadament. Conseqüentment, i partint de la idea que
l’art conté un valor social per se, l’objectiu d’aquest article és explorar com la
creació artística i la seva gestió poden eixamplar els discursos normatius sobre
la identitat a través d’un estudi de cas que es proposa com un model de gestió
cultural queer-feminista a casa nostra: l’exposició L’Altre Ubic, Migracions
del Cos Fragmentat (2020-2023).
A fi de fer més clara la redacció, el text s’ha organitzat en tres apartats. El
primer exposa el recorregut i el posicionament discursiu del cas d’estudi; el
que ens permet encetar l’anàlisi de la seva gestió queer-feminista, contingut
del segon apartat. La tercera secció sintetitza les idees més importants del text,
i exposa les conclusions entorn la rellevància del cas d’estudi, model de
proximitat d’una gestió cultural més inclusiva i contemporània.
C
BRAC - Barcelona Research Art Creation, Vol 12 No.1, 2024
6
Art contemporani sobre la fragmentació identitària
L’Altre Ubic, Migracions del Cos Fragmentat és una exposició que sorgeix
del Festival Panoràmic, el festival de cinema, fotografia i nous mitjans
audiovisuals de Granollers promogut per Roca Umbert Fàbrica de les Arts i el
mateix Ajuntament de Granollers. El projecte, originat a l’edició del festival
de 2020, ha format part del programa d’exposicions itinerants de la
Generalitat, arribant als centres cívics i a les plataformes afins de Barcelona,
Cornellà, Martorell, Manresa i Tarragona, entre d’altres, entre 2020 i 2023
(Ajuntament de Cornellà, 2021; Ajuntament de Tarragona, 2021; Arts Santa
Mònica, 2020). En aquest article referim la mostra realitzada a Barcelona
d’octubre a novembre de 2020, concretament a Arts Santa Mònica, una
puntualització important per comprendre la disposició de les obres. Abans de
comentar el recorregut i el contingut de la mostra és indispensable parar
atenció a dues dades rellevants. D’una banda, el fet que el tema del Festival
Panoràmic 2020 per al qual es va organitzar l’exposició fos l’extimitat
(Festival Panoràmic, 2020a, 2020b; Generalitat de Catalunya, 2021). De
l’altra, el títol del projecte, que uneix els interessos d’aquest text: la gestió
cultural i els discursos identitaris.
El terme extimitat al·ludeix a la pràctica de donar a conèixer allò que fins
ara pertanyia a la intimitat i que, per tant, havia quedat fora de l’abast social.
Aquest concepte apareix per primera vegada en un text del crític literari Albert
Thibaudet el 1923, però no va ser fins el 1969 que va agafar volada gràcies a
l’obra del psicoanalista Jacques Lacan (Hispano, 2021). Mitjançant l’obra de
diversos artistes, L’Altre Ubic empra l’extimitat per plantejar la relació entre
l’art i la representació de categories identitàries i sexo-afectives no normatives
o dissidents. De fet, el títol L’Altre Ubic, Migracions del Cos Fragmentat,
refereix una alteritat ubiqua, és a dir, que “està present a tot arreu” i que “viu
en moviment constant” (accepcions del DIEC i del DRAE). Paral·lelament
també planteja el concepte “migracions” o desplaçaments dels cossos. D’uns
cossos que, segons s’esmenta, estan “fragmentats”. Indubtablement, i lluny
d’un títol eslògan més comercial, la mostra cerca enfocar la revelació d’una
intimitat canviant que implica els cossos (Generalitat de Catalunya, 2021).
Lorena González Ruiz – L’Altre Ubic
7
Imatge 1: Muñoz, R. Autoretrat
amb pintura corporal, (2014).
Fotografia recuperada de la
pàgina web de l’artista.
https://www.ricardomunozizqui
erdo.com/photografia
Imatge 2: Muñoz, R.
Autoretrat amb pintura
corporal, (2014). Fotografia
recuperada de l’Espai Premsa
d’Arts Santa Mònica.
BRAC - Barcelona Research Art Creation, Vol 12 No.1, 2024
8
Per encetar la conversa entorn la identitat, les primeres obres del recorregut
expositiu a Arts Santa Mònica eren les fotografies de l’artista colombià
Ricardo Muñoz. A la primera, Muñoz es retrata a si mateix cobert de pintura
corporal, amb la que s’ha dibuixat múltiples ulls i boques al coll i als braços
mentre es cobreix el rostre amb les mans (Imatge 1). Una altra de les obres
destacades, imatge promocional de la mostra, presenta el propi Muñoz com si
s’hagués fet un tall al cap i sostingués part del seu rostre a la mà (Imatge 2).
L’estètica de l’artista, una picada d’ullet a l’estil surrealista, ens parla del món
interior del jo. Aquest diàleg interior es fa palès en la violència serena del tall
(Imatge 2), que encarna el procés de fer visible la identitat més íntima sense
dramatisme (Muñoz, 2014). O, en una lectura queer del projecte: el tall de
Muñoz també pot referir la revelació conscient i intencionada d’una intimitat
fins aleshores invisibilitzada. A través d’aquest plantejament, l’exposició
introdueix les relacions existents entre cos, identitat i creació. Aquest és el
punt de partida del projecte per tractar la fluïdesa del gènere i la fugida dels
marcs binaris hegemònics, posant especial èmfasi en les experiències de
trànsit de gènere, el no binarisme i la revalorització de l’ambigüitat.
Seguidament, el documental-vídeo art de l’artista finlandès Teemu Mäki
Quants gèneres hi ha? (2018) introduïa entrevistes amb persones que no
s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer, persones que
experimenten diversos graus de disfòria o que, simplement, han decidit
transitar identitàriament de múltiples maneres. L’obra planteja el caràcter
construït de la concepció social del gènere, una idea que sorgeix dels estudis
queer i feministes originats en la crítica al feminisme blanc burgès durant la
dècada del 1980 dins del context occidental, especialment als Estats Units
(Crenshaw, 1989; Hooks, 2015; Lorde, 2012). D’acord amb les perspectives
construccionistes, fortament arrelades a la teoria queer-feminista al llarg del
1990, el sexe és una realitat biològica diferenciada del gènere, entès com una
manera d’habitar el món, un constructe marcat per les normes i els codis
socioculturals (Butler, 2006; Sedgwick, 1990; West & Zimmerman, 1987;
Wittig, 1992). Aquest és el posicionament que segueix tota la mostra i que
permet encetar la conversa sobre la diversitat identitària mitjançant l’obra de
Mäki, que explora explícitament aquestes reflexions a les seves entrevistes
(Imatge 3). Seguint el plantejament construccionista (Butler, 2011; De
Lorena González Ruiz – L’Altre Ubic
9
Lauretis, 1989; Wittig, 1992), Mäki qüestiona com els discursos hegemònics
parteixen d’haver naturalitzat les correlacions entre sexe (cos, biologia),
identitat de gènere (maneres d’habitar el món socialment), i sexualitat
(preferències sexo-afectives i relacionals).
Imatge 3: Mäki, T. Quants gèneres hi ha?, (2018). Fotografia
recuperada del fulletó expositiu L’Altre Ubic (2021, p. 32-33).
Amb aquest subtext de fons, l’obra de Mäki enllaçava amb l’obra
fotogràfica de la finada Mar C. Llop, icona del col·lectiu trans a Catalunya
(Serra, 2020). A les seves fotografies, que retraten la seva transició i la
d’aquelles persones que han volgut participar en els seus projectes, Llop
mostra la diversitat d’experiències trans. Contràriament a l’opinió
popularitzada i d’acord amb els estudis trans actuals, les experiències trans no
sempre impliquen una transició física (Coll Planas, 2009; Halberstam, 2016,
2018). L’Altre Ubic recollia aquestes reflexions gràcies a dues sèries
fotogràfiques de l’autora: Trànsits, tres parells d’instantànies en què les
persones retratades apareixen en diferents moments de la seva transició
(Imatge 4); i Conceptes, quatre escenes que ens apropen a la intimitat de les
BRAC - Barcelona Research Art Creation, Vol 12 No.1, 2024
10
identitats trans, del calaix de la roba interior als moments de socialització
(Imatge 4) (Generalitat de Catalunya, 2021). A la seva obra, Llop qüestiona
què vol dir transitar el gènere: si es tracta d’una migració als contraris o si
refereix experiències més complexes amb múltiples itineraris identitaris. En
aquest sentit, el desplaçament pel gènere i des del gènere que refereix el títol
de l’exposició, aquestes “migracions del cos”, també fan referència a la
diversitat de corporalitats més enllà de qualsevol normativitat, tal com
plantegen els estudis trans crítics contemporanis (Halberstam, 2018; Missé
Sánchez, 2018; Preciado, 2019; Stryker, 2019). És des d’aquest
posicionament que podem comprendre la idea del cos “fragmentat”:
precisament perquè no hi ha una única experiència del gènere, ni física, ni
social; ni trans, ni cis. Perquè el gènere, com proposa la mostra, és ubic per
definició. És a dir, que està present a tot arreu i està en canvi constant, com
els cossos i les maneres d’habitar-los.
Imatge 4: Mar C. Ll. Transicions, (2017, esq.) i Conceptes (2017, dta).
Fotografia recuperada de l’Espai Premsa d’Arts Santa Mònica.
L’exposició també acollia les obres de l’anglesa Francesca Steele i de la
catalana Isa Fontbona. Ambdues artistes juguen amb la transgressió de
l’expressió de gènere normativa emprant el seu cos com a mitjà artístic a
Lorena González Ruiz – L’Altre Ubic
11
través del bodybuilding, històricament associat als homes. La pràctica
d’Steele consisteix a documentar audiovisualment les transformacions del seu
cos musculat a mode de discurs crític sobre la feminitat hegemònica o ideal
(Schippers, 2007). La discordança visual que genera la visió del seu cos
hipermusculat en contrast amb els accessoris que porta l’artista, associats a la
feminitat (tacons, biquinis i llenceria), juntament a les fotos que mostren la
seva vida com a competidora de bodybuilding (Imatge 5) revelen el caràcter
polític de la corporalitat. D’aquesta manera Steele demostra que el cos és la
matèria primera de subjecció individual a la norma social, una idea
foucaultiana (Foucault, 1978) molt present en les perspectives
construccionistes queer sobre la identitat (Butler, 2004; Halberstam, 2020;
Preciado, 2002; Wittig, 1982). En altres paraules, Steele evidencia l’existència
d’una normativitat identitària connectada al cos. Les seves fotografies són una
crítica flagrant als estereotips binaris naturalitzats socialment que porten la
teoria de gènere a la pràctica artística. Més enllà, d’Steele també es presentava
un vídeo-assaig anomenat Spoken PDQ, una gravació on l’artista reflexiona
sobre les transformacions i els significats del seu cos emmirallant-se en els
qüestionaris utilitzats per diagnosticar desordres de personalitat. Aquesta obra
conceptualitza l’acceptació del propi cos com un camí personal que implica
trencar amb la normativitat apresa (Generalitat de Catalunya, 2021).
Les reflexions despatologitzadores d’Steele enllaçaven amb l’obra d’Isa
Fontbona, que proposa el propi cos com a espai de resistència però també com
a eina de sotmetiment, ja sigui als ideals de bellesa o als ideals de gènere
hegemònics, una discussió al centre dels estudis de gènere contemporanis
(Butler, 2011; Preciado, 2020; Sedgwick, 1990). Seguint aquestes idees,
Fontbona qüestiona la normativitat de gènere al vídeo i performance
homònima Turbulències corporals. Entre l’absurd i la resistència (2020). A
la cinta (Imatge 6), l’artista destrossa un maniquí de guix esculpit per ella
mateixa, emblema del trencament amb les normes socials sobre la identitat.
L’exposició presenta les restes d’aquest maniquí (Imatges 6 i 7), que poden
ser enteses com la relació fragmentària amb les categories de gènere i els
cossos normatius. O, en altres paraules, com un trencament literal amb
l’hegemonia identitària perquè aquesta no es correspon amb les maneres
d’habitar el cos i les identitats de gènere de la contemporaneïtat.